diumenge, 19 de desembre del 2010

UN PETIT RESUM DE MÈTRICA CATALANA

ESTEM LLEGINT MÀRIUS TORRES I ENS TROBEM AMB UNA GRAN RIQUESA ESTRÒFICA, PER AIXÒ, CAL QUE REPASSEM ALGUNS CONCEPTES:

RIMA

La rima es divideix en dos grups: rima consonant i rima assonant.
Rima consonant (o perfecta). A partir de la darrera vocal tònica coincideixen tots els sons de determinats versos. Cal recordar que quan s'analitzen les rimes és costum anar escrivint una lletra (seguint l'ordre alfabètic) a la dreta de cada vers, que es va repetint a mesura que coincideixen els sons (l'apòstrof que hi ha al costat de cada rima indica que la rima és femenina -més avall s'explica el concepte-). La rima consonant és la preferida, i pràcticament única, que feien servir els trobadors. Fixeu-vos que escrivim les lletres minúscules quan la rima correspon a versos d'art menor (fins a 8 síl·labes) i les lletres majúscules en els versos d'art major (de 9 a 12 síl·labes).

En ma terra del Vallès a
tres turons fan una serra, b'
quatre pins, un bosc espès, a
cinc quarteres, massa terra. b'
"Com el Vallès no hi ha res. a
Pere Quart

En l'exemple que teniu a continuació podeu veure com no coincideix cap grafia, tot i així, una lectura correcta ens fa veure que els sons sí que es corresponen i per tant es tracta d'un exemple de rima consonant.

Ens banyarem de frac: Som a l'introit. A
Del son, grosser, ja en parla Sigmund Freud A
J. V. Foix

Rima assonant. A partir de la darrera vocal tònica, únicament coincideixen els sons vocàlics.

Si s'allunya i no et mira, a'
si t'és advers l'instant, b
de plorar què en trauries? a'
Si et sent, neci, riurà. b

Sense rima. Malgrat que en l'exemple de més avall aparentment (grafies) hi ha força coincidència, ni els sons vocàlics ni els consonàntics coincideixen en la seva totalitat a partir de la darrera vocal tònica. Se suposa que mai no hauríem de trobar versos com els següents:

M'agrada la noia rossa
dels llavis pètals de rosa

Rima masculina. Correspon als versos acabats en paraula aguda: amic, trobador, etc.
Rima femenina. Es diu d'aquella amb els versos acabats en paraula plana o esdrúixola: noia, ànima, etc.

Rima falsa. S'anomena així aquella rima que és aparentment consonant, però que si ens hi fixem veiem que en determinades modalitats de la parla catalana és assonant, o es tracta només d'una rima visual.
ahir-migpartí, estimar-mar, només-mariners

Rima fàcil o pobra. És la basada en mots provinents d'una arrel comuna, la mateixa paraula amb igual significat, etc.
porta-comporta, estimava-cantava, saber-saber

Rima equívoca. És la formada per mots que sonen igual, però s'escriuen diferent (homògrafs) o bé mots que s'escriuen i sonen igual (homònims), però tenen diferent significat (no s'ha de confondre amb la rima fàcil): Signes-cignes, saber (verb)-saber (substantiu, ciència), cap (testa)-cap (verb cabre).

Jo no el vull saber
tot el teu saber

Rima interna. La que es produeix entre el final del vers i algun mot del seu interior.
Salvem esculls entre cants i reülls

Són una rosa que els meus ulls han desclosa

Versos blancs. Aquells que tot i estar subjectes a pautes sil·làbiques o rítmiques no presenten cap tipus de rima fonètica (no s'han de confondre amb els versos lliures). Entre els més coneguts hi ha els estramps: versos sense rima, decasíl·labs, acabats en paraula plana. Teniu en exemple en aquest conegut poema de J. Verdaguer.
Versos esparsos. Els qui dintre d'un conjunt de versos rimats no tenen rima.

Versos lliures. No segueixen cap tipus de pauta mètrica regular.

La rima pot tenir diverses estructures dintre de les estrofes . Les més freqüents són les creuades (rima creuada)-abba- i les encadenades (rima encadenada)-abab-; la rima caudada -ccdd- es pot trobar en els darrers quatre versos de les octaves. Aquestes modalitats poden produir diverses combinacions: rima cadenocreuda -ababcddc-, rima creucaudada -abbaccdd-, etc.


NOMBRE DE SÍL·LABES I COMBINACIONS DE VERSOS

Els versos se solen agrupar en uns conjunts que s'anomenen estrofes. En general podem fer una divisió entre els conjunts de versos amb el mateix nombre de síl·labes o de diferent nombre.

Mètrica isosil·làbica. Tots els versos tenen el mateix nombre de síl·labes.

Art menor (versos curts). Fins a 8 síl·labes Normalment sense cesura
Art major (v. llargs). Tenen de 9 a 12 síl·labes Normalment amb cesura
Mètrica anisosil·làbica. Els versos tenen diferent nombre de síl·labes

Cal tenir en compte que en català (i en provençal) es compta únicament fins la darrera síl·laba tònica. Així, si un vers acaba en paraula aguda comptarem fins al final, si acaba en paraula plana deixarem de comptar una síl·laba, i deixarem de comptar dues síl·labes si acaba en paraula esdrúixola. Els exemples de més avall us mostraran aquesta pràctica. A l'hora de comptar les síl·labes cal fixar-se en la possible existència de sinalefes (unió en una sola síl·laba mètrica de la vocal final d'una paraula amb la vocal inicial de la següent: "i una dama..."), elisions (supressió, en determinats casos, de dues vocals en contacte o reducció en una sola: "la dama és" - "la damés"). Quan es tracta de vocals en contacte dintre d'una mateixa paraula pot produir-se sinèresi o dièresi: a/i/re, enlloc d'ai/re, en el primer cas; e/mo/ció, enlloc d'e/mo/ci/ó, en el segons cas. I encara es podria parlar d'altres conceptes; de totes maneres, una lectura atenta hauria de permetre no pensar gaire en aquests conceptes i resoldre perfectament l'anàlisi sil·làbica. Per altra banda, en cas de dubtes es pot començar per comptar aquells versos que no ofereixen possibilitats de sinalefes, elisions, etc., per exemple, els quatre primers versos en el poema de més amunt de Pere Quart, i així podríem concloure, amb molt poques probabilitats d'error, que el cinquè vers també és heptasíl·lab.


Segons el nombre de síl·labes els versos s'anomenen: monosíl·labs, bisíl·labs, trisíl·labs, tetrasíl·labs, pentasíl·labs, hexasíl·labs, heptasíl·labs, octosíl·labs, enneasíl·labs, decasíl·labs, hendecasíl·labs i alexandrins (dodecasíl·labs). Els versos de 5 i 7 síl·labes són molt freqüents en la poesia popular;

en canvi, la poesia amorosa culta se sol servir dels versos decasíl·labs; mentre que els alexandrins es reserven normalment per a la poesia narrativa. Dintre dels versos d'art major, els menys utilitzats en català són els enneasíl·labs i els hendecasíl·labs.
Com ja hem vist, els versos llargs tenen habitualment cesura.

La cesura és una pausa mètrica, que no coincideix necessàriament amb un signe de puntuació, que divideix el vers en dues (o més) parts anomenades hemistiquis. Tenint en compte això, el recompte de sïl·labes es farà com si el final de l'hemistiqui fos el final del vers, és a dir, si l'hemistiqui acaba en paraula aguda, comptarem fins al final, si acaba en paraula plana, deixarem de comptar una síl·laba ... En color verd teniu marcades les síl·labes que no s'han de contar en els finals dels hemistiquis dels exemples de més avall.

En els versos decasíl·labs la cesura produeix els models següents:
4+6 (decasíl·lab català)
M'exalta el nou/ i m'enamora el vell (J. V. Foix)

6+4 (decasíl·lab èpic o francès)
Lo comte Tallaferro,/ timbes avall,
davalla com lo núvol/ del temporal (J. Verdaguer)

5+5 (decasíl·lab castellà)
Si n'és una dona/ qui canta en la nit (López Picó)

En canvi els alexandrins gairebé estan formats sempre per dos hemistiquis de 6+6 síl·labes:
Brots de migrades fulles/ coronen el bocí
obert i sense entranyes/ que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya;/ com fumerol de festa
al cel he vist anar-se'n/ la millor part de mi. (J. Alcover)
Rarament la cesura en els alexandrins ocupa altres posicions, com en aquests casos:
4+8: Crien les monges/ una gentil sotabarbeta (Carner)
4+4+4 (vers trimembre): Re no em distreu;/ dubte no m'heu;/ desig no em crida (Carner)

Finalment, els octosíl·labs de vegades tenen una cesura al mig (4+4):
Sé que és un somni/ la vida entera.
Tràfec, pensades,/ fugiu d'ací.
Embriagar-se:/ la gran carrera.
Jeure tot dia/ sota l'ombrí. (Carner)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada