AQUEST MARÇ LLEGIREM POESIA DE JOAN VINYOLI: VENT D'ARAM.
El trobareu a edicions 62 i en aquest bloc hi anirem penjant algunes notícies.
Vet aquí un article de l'escriptor i gran coneixedor de la seva obra, Jordi Llavina:
http://www.elpuntavui.cat/article/7-vista/8-articles/759033-vent-daram.html
I un tastet dels seus poemes:
magpoesia.mallorcaweb.com/vinyoli/ventdaram.html
Joan Vinyoli, el poeta del dubte i de la llum
Visat núm. 18
(octubre 2014)/ Jordi Llavina
No conec gaires poetes que, com Joan
Vinyoli, expressin tan bé els dubtes més essencials de la nostra
condició: Què hi fem, aquí? Cap on fem cap, si és que fem cap enlloc,
després de morts? Cap altre poeta —català o d’arreu— que, com ell, hagi
fet del dubte sobre les qüestions més radicals del viure un artefacte
literari tan precís i tan commovedor.
Ell
mateix, en vida, va ser un home que dubtava. De fet, els dubtes
amoïnosos, i una mena d’incertesa sobre la seva vocació literària, van
tenallar sovint la voluntat de qui se sabia autodidacte i, doncs, minvat
de possibilitats. El fet, però, és que Vinyoli és un autor d’una
estatura imponent, i que el temps no ha fet sinó allargassar l’ombra de
la seva influència sobre les generacions posteriors. En aquest sentit,
és, ben probablement, el poeta català del segle XX que ha exercit un
mestratge més efectiu, i ben segur que també més durador, damunt els que
han vingut darrere seu. I res no fa pensar que el prestigi del seu nom
decaigui en els anys vinents, sobretot arran de la celebració de l’Any
Vinyoli, que està desplegant tota una sèrie d’actes d’homenatge al
nostre autor i a la seva obra al llarg i ample del país, i fins i tot
arreu de l’Estat (on, per grata sorpresa de qui signa, hi ha conspicus
vinyolians que estimen molt la seva poesia!).
Vinyoli és un poeta gran per diverses raons. Una de les que
a mi em semblen més poderoses és la varietat de la seva obra lírica.
Poeta de registres diferents i d’infinitat de matisos, es torna, de tant
en tant, una veu metafísica, i fins i tot mística, que es planteja la
idea de Déu o, més concretament, la possibilitat de lliurar l’ànima a
Déu en un acte d’amor il·limitat. És per això que el seu Llibre d’amic
resulta un poema tan fascinador com desconcertant i, fins i tot,
excèntric. Escrit entre els anys 1955 i 1959, si s’hagués publicat
immediatament, poc després del temps d’escriptura, l’obra potser
s’hauria considerat una raresa en tota regla. No va veure la llum fins
vint anys més tard, però, i ara, gairebé seixanta anys després de ser
compost i trenta-set anys després de la publicació, és un títol
fonamental en la seva bibliografia. Un títol que du més enllà la línia
que havia arrencat amb la composició d’El Callat, l’obra més característica del vessant metafísic de l’autor, publicada el 1956.
Però Joan Vinyoli és, també, i de manera diguem-ne fonamental,
un poeta que aborda —i ho fa ben bé de cara— la qüestió final, el fred
de la mort, «el que en diem morir» —com va escriure en un dels poemes de
Vent d’aram. «Què sabem de cert de llur manera d’ésser?», es
pregunta en referència a tots aquells que ens han precedit en
l’allunyament sense retorn de la vida. I el fet és que el de la mort és
un tema que no deixa mai de ser present en la seva obra, perquè Vinyoli,
com a poeta conscient que és, no podia deixar mai de plantejar-se’l.
Tal vegada el Vinyoli més conegut, el més popular, és el de
la celebració de la vida. El que ens revela la joia primigènia de la
naturalesa, suma i síntesi de tots els descobriments de l’existència
—una naturalesa que ell va conèixer i viure fondament durant els
estiuejos de la seva infantesa a Santa Coloma de Farners, entre 1922 i
1932, o el Vinyoli de les estades d’agost a Begur, a partir dels seus
quaranta anys. Aquí dins comptem, és clar, el gran poeta de l’amor, del
sexe, que és capaç d’escriure «t’adoro fins l’esquelet» o, en un altre
poema, «tremolo de mirar-te». Sí, Joan Vinyoli és un dels més
extraordinaris poetes d’amor que ha donat la literatura catalana de tots
els temps, i mereix ser ficat en el mateix sac de noms com Ausiàs March
o Vicent Andrés Estellés, per dir-ne dos de ben significatius en aquest
camp.
Vinyoli és, també, un poeta de la revelació. En uns versos
admirables del poema «Dies al camp», en acabar de constatar que unes
eines camperoles ja no fan servei, sinó que es rovellen en un racó de la
masia, sentencia això: «Magall, aixada, càvec, / diuen pel mànec la
indefensió / de no poder servir sense la mà d’un home, / però proclamen
tostemps, / dessota l’òxid del tall, / l’antiga força de la mà de
l’home». A mi em sembla una constatació molt lúcida. I és que el poeta
autèntic és, per descomptat, qui més ens hauria de revelar sempre, per
mitjà del seus versos, aquesta antiga força de la mà de l’home.
Finalment, Vinyoli és, encara, un agut poeta metaliterari: això és,
un poeta que reflexiona, en la seva obra, sobre l’escriptura. «La poesia
allunya de les aparences / i fa propera la realitat», deixà escrit en
un poema molt recordat. En l’últim que va publicar, el darrer de la
suite «Elegia de Vallvidrera», de Passeig d’aniversari (el llibre
que clou tota la seva obra), escrivia: «D’ençà d’aquell excés / totes
les coses se’m canvien sempre / en altres de millors, insòlites: si
rocs, / en diamants; si didals, en campanes /
tocant a festa; si agulles de cosir, / en parallamps d’acer, si
cavallets de fira, / en constel·lacions». Vet aquí, per tant, bellament
enunciat, el procés analògic de la poesia, que va convertir l’existència
del nostre autor en una apassionada recerca. El que va del petit didal
quotidià a l’enlairada campana anunciadora de festes (però també de
dols). "
****************+
Vinyoli
concep la poesia, a la manera del poeta Carles Riba, com una eina de
coneixement sobre un mateix i sobre el món i com una forma de
realització espiritual. La seva lírica, deutora del Romanticisme alemany
i el post simbolisme evoluciona progressivament cap a una poesia
metafísica i existencial, empeltada d'un realisme de caire experimental i
moral. La poesia és, per a Vinyoli, una via d'arrelament en la realitat
i de transcendència d'aquesta i el mitjà òptim, de salvació, per
superar l'estat d'indigència que el poeta creu inherent a la condició
humana.
En
la seva trajectòria podem destacar dues etapes: un primera que, sota la
influència de Carles Riba i Rilke, busca una veu pròpia i indaga sobre
el quefer poètic, sobretot. I La segona etapa, que va de 1970 a 1984, és
la de maduresa i plenitud poètiques i coincideix amb el moment de màxim
reconeixement per part de la crítica (premis, ressenyes, lectures
poètiques...) i del públic lector. És també la més fecunda: edita un
total d'onze llibres de poemes, a més de dos reculls d'obra poètica, Poesia completa 1937-1975 (1975) i Obra poètica 1975-1979 (1979), i dos volums de traduccions de la poesia de Rilke, Versions de Rilke (1984) i Noves versions de Rilke (1985), que apareix pòstumament. Entre 1970 i 1975, Vinyoli publica els volums Tot és ara i res (1970), Encara les paraules (1973) i Ara que és tard (1975), que formen un tríptic unitari, pel to desolat i pel plantejament existencialista que els caracteritza.
Amb Vent d'aram (1976),
s'inicia el darrer tombant de la seva poesia, molt intens i productiu,
malgrat els constants problemes de salut. Els llibres publicats en
aquests anys giren al voltant de tres eixos temàtics: l'amor, la mort i la poesia.
http://www.ara.cat/premium/tema_del_dia/Centenari-dun-poeta-retrobat-Vinyoli_0_1168083281.html
DIES AL CAMP
és un homenatge a la vida de pagès,
amb tot el que significa de lligam amb la terra i l'escatologia
natural, pròpia dels cicles de la natura, amb un sentiment d'enyor de
l'antigor...
HORA FIXA DEL POEMA
La
Torre, o potser les construccions dels homes, les seves fantasies, les
elucubracions, les construccions reals o imaginàries, els somnis, les
grandeses...tot s'esfondra,
vanitat de vanitats, la Torre és com un símbol del pas del temps, un Temps destructor, devastador,
tempus fugit, un temps devorador, anihilador, només la poesia, EL POEMA, pot fer etern l'insant
SORDEJO
El
poeta manifesta la seva dificultat per sentir i escoltar la música de
l'amor. Expressa una incapacitat per estimar i ser estimat. I conscient
de la seva "pobresa" desitja una paradoxa, un miracle, que de la seva
pobresa en pugui fer alguna...Fer alguna cosa, què vol dir?...tal vegada
Crear.
El poema en anglès és extret de Shakespeare. He de fer alguna cosa amb la meva pobresa...
EN BONA COMPANYIA
El
poeta, en el tombant del dia, celebra l'arribada de la nit, perquè
esdevé un espai i un temps per a l'amistat. Així acomiada el dia, que ha
estat ple de desesperança ( s'allunya la tartana del desesper). i es
troba en bona companyia, celebrant l'amistat, amb el vi com un símbol
d'aquesta invitació a la confidència i alegria. La nit és tota per
nosaltres.
Hem observat de nou la presència de la
natura, amb aquestes flors del jardí, odorants, les sinestèsies
sensuals, com la llum abaixa la veu...o el darrer vers magnífic: Encén
el vi.On juga amb el paral.lelisme amb la foscor i la llum, el vi com
una llàntia que esvaeix les foscors de l'anima.
PERFECTAMENT RECORDO
El
poeta evoca amb precisió la trobada furtiva amb una amant, el desig que
els empeny a trobar un carrer apartat i a sadollar-lo sense paraules.
Hi ha un componenet salvatge, instintiu, passional, més profund que un
flirteig convencional. A Aquest encontre clandestí, imperatiu, li
segueix un altre tipus de retrobament, a distància de la intimitat,
obligats al joc social ( com si fóssim uns altres)i alhora, secretament,
units per sempre.L'amor carnal esdevé un record i una unió eterna, si
més no en la paraula poètica.En el propi poema.
LA FARINERA ABANDONADA
lliga
amb l'anterior, es veu amb la repetició del primer vers.Parla d'Un amor
furtiu. dEl desig acomplert. dEl record d'un desig acomplert.Assumple:
La trobada dels amants a la farinera abandonada,el desig carnal que els
porta a la unió carnal. I com el poeta expressa un record també mol
nítid, que d'aquest encontre en sorgien nets, amb pensaments
transparents. Sense ser explícit, aquesta sensació i expressió
contrasta amb el pensament d'arrel judeocristiana, on el sexe
s'equipara a brutícia o pecat, en aquí,en canvi, la sexualitat esdevé
sagrada.És vida.
L´ÚLTIM NUS
En
una descripció de l'acte sexual,els amants arriben a èxtasis final, que
esdevindrà el final de la recerca del nus, del lligam darrer. EL lligam
entre ells dos, més enllà de la unió física.Després dels crits
convulsos, del coit,, arriben a l'abraçada més íntima, més enllà de la
carnalitat. Per això el títol del poema juga amb el doble sentit de
"nus", es despullen de les identitats, dels cossos individuals, per
assolir, en la nuesa, la unió, "l'últim nus".
PROJECTES DE FELICITAT
Els amants, immersos en el seu
locus amoenus,
un paisatge d'ullastres i gavians, mantenen una llarga conversa, mentre
contemplen la natura. Hi ha una sensació de calma i compenetració, de
repòs. En una segona part marcada per una disjuntiva,"però",el poema
expressa l'instant en què es va encendre la passió, expressada en una
imatge de dansa primitiva, un gran foc,ells amb teies a las boca, fins a
esdevenir "cremats", per aquest foc-passió. Aquesta cremada ñd'útlim
grau meusra la força, la profunditat del seu amor.
SANG TRAÏT
Així
com a APLEC el poeta dirà "Inventa'" l'alegria", amb un clma a dotar de
sentir l'existència, en aquest poema el poeta en un plural que
suggereix la veu d'uns amants proposa inventar un sol que no es pongui
mai, un intent d'etetrnitzar la passió, tot i que inevitablement, "un
dia escalfà menys, un altres, lentament...", i la nit, ineludible...i
amb tot, "encara veig un sangtraït a l'horitzó".
Esmenta també "Feliços pocs":
Nosaltres pocs, feliços pocs, nosaltres, colla de germans,
perquè els que avui vessin la seva sang amb mi
seran els meus germans. Qui sigui baix de rang
serà, des d'aquell dia, alçat a la noblesa.
Molts cavallers anglesos que s'han quedat al llit
maleiran el fet de no trobar-se aquí
i trobaran vulgar el seu rang quan escoltin
algú que hagi lluitat el dia de Sant Crispinià.
[Enric V. Acte IV, escena III. traducció de Salvador Oliva]
Quin
sentit li donem a la citació? En el context, hi ha un monòleg on el
príncep encoratja els seus cavallers perquè lliurin una batalla que
esdevindrà cruenta, però que al mateix temps, els donarà honor perquè
s'hi hauran arriscat. Mostraran en la vellesa, amb orgull, les
cicatrius. Feliços pocs. La resta, la majoria, els covards, no tindran
aquesta felicitat...En un altre sentit, la passió és un risc del qual en
pots sortir ferit, ( sangtraïts), però alhora, feliç d'haver-la
experimentat. Viscut. Resta en el cel del record, la ferida, el
sangtraït.
PER MOLT QUE ENS ABRACEM
Expressa
ara la impossibilitat d'una unió total, d'una fusió abosluta i
perenne...El mite de Plató pel qual conta que les ànimes, dividides per
déus gelosos, quan es troben són felices per sempre, no esdevé possible.
Expressa
també una desconfiança envers les paraules, perquè el llenguatge traeix
les emocions intenses, no poden abastar la magnitud d'una passió, i per
això, prefereix el silenci o la suggesió de les petites coses que
desvetllen secrets d'una manera obliqüa...
Com el llenguatge poètic, que insinua però no diu... intentant expressar, suggerir l'inefable...
Tanmateix,
"Un dia clar de somnis i de foc", el poeta pot tornar a l'inici, on els
amants tornen a començar, en un cicle etern d'amor, malgrat la
impossibilitat d'una fusió complerta.
UNA VEU DES DEL FOSC
La
veu poètica reclama ser escoltada, talment una presència eterna,
llunyana, fosca,d'un mar que els amants ( tu i jo) en saben la
tempesta,com a metàfora de la passió que entre ells dos es desferma.
Li
reclama , doncs, que es mantinguin units per aquesta veu, la paraula
com una presència que els comunicarà sempre.Hi ha la possibilitat que hi
hagi un desdoblament del poeta, que parli amb ell mateix, i es recordi
que ha d'escoltar la veu llunyana que el lliga a un mar ( símbol de la
passió amorosa, d'una passió salvatge, en tant que apareix en ocasions
la tempesta i després s'amanseix ( es guarda)
EL BANC DE PEDRA
El
poeta expressa el goig d'una passió compartida, en aquesta metàfora del
bany en un gorg, i alhora, la necessitat inevitable de separar-se i
"servir", en el sentit de posar-se al servei de, treballar, exercir un
ofici, o la tasca de ser un mateix...Lliga amb el poema anterior "per
molt que ens abracem", en tant que la unió perpètua no és possible, i
cal aprendre la solitud i esdevenir un. I saber que hi ha un temps per
cada cosa...
LA DARRERA PARAULA
Quina és la darrera paraula? Qui la diu?
s'acostael comiat... la mort de l'amor, tal vegada?
"EL QUE DIEM MORIR"
La
mort és el tema,una mort sense bellesa, sense sentit...la vida, una
colla d'infelicitats. No hi batega ni un bri de sentit. Ni tan sols cal
les trompetes.
EL SILENCI DELS MORTS
Que
els morts esdevinguin presents en la vida dels vius...recordats, com
presències vives, mesclats...I insinua que pot ser una ficció, una
manera de trobar un sentit "usa dels morts així"
PIETÀ
La
mort del fill. El dolor més insondable. Tot i que la mare en la mort el
porta sempre a les entranyes, com en un recular del temps, fins al
ventre on el va parir, dins, el nadó és mort i només hi ha un abisme, la
mort, com un misteri, sense esperança d'una resurrecció, d'una vida més
enllà.
VELLES DONES FOSQUES
Aquests
ésseres que poblen les esglésies, dones fosques, com parques, que
lliguen aquest món amb el més enllà, amb la mort ( com les llums
morades, més enllà del cementiri)
NO TINC ARA TEMPS
el
poeta expressa que ja no li resta temps per viure passions, "cdavalls
encesos". I buscarrefugi en el bar, abans d'arreplegar-se a casa. La
mort aquí com
